Article del número 2 de la revista Gust

A favor

Pablo Bou

Business Development Manager de la xarxa d’R+D+I Marítima de Catalunya

El cultiu de peix va sorgir als anys 50 del segle XX de l’exigència de reduir la pressió de la pesca sobre les espècies salvatges algunes de les quals estan sobreexplotades.
Aquesta pràctica ens proporciona un producte constant al llarg de l’any amb un preu més assequible i unes mides que s’adapten molt bé al requisit del mercat.
Al nostre país trobem principalment el salmó (que no existeix a la Mediterrània), l’orada, el llobarro, la truita, el turbot i el corball.
El cultiu ens proporciona una molt bona aportació de proteïna i omega 3 i un gust molt semblant als dels peixos salvatges. Fins i tot en alguns casos, el sabor pot arribar a agradar més pel seu major contingut en greix.
Així mateix, l’aqüicultura ens proporciona un producte pràcticament sense paràsits, ja que el famós anisakis entra al cos dels peixos per l’alimentació natural, mentre al peix de cultiu se li dona pinso totalment controlat.
La petjada ecològica d’algunes espècies de cultiu com els muscles i les ostres són molt baixes. A més a més, aquestes espècies són realment sostenibles, ja que s’alimenten de fitoplàncton i així transformen vegetals en proteïna animal, com fan les espècies de ramaderia (vaques, pollastre, etc.)
De fet, el factor de conversió d’alimentació (la quantitat d’aliment versus la quantitat produïda) de l’aqüicultura és millor (entre 1 i 2) que el mateix factor a la ramaderia (entre 1 i 9). Així mateix, el cultiu de peixos requereix la menor quantitat en absolut d’aigua entre tots els animals produïts per la nostra alimentació.
L’aqüicultura és sense cap dubte la manera més sostenible de produir proteïna encara que hi ha aspectes a millorar.

En contra

Célia Ojeda

Responsable de Biodiversidat en Greenpeace España

La demanda de peixos d’aqüicultura no cessa de créixer a nivell mundial en correspondència d’un continu declivi dels estocs pesquers (peixos salvatges). En tan sols cinc anys el percentatge de peix i marisc procedents de l’aqüicultura ha augmentat del 33% al 43% actual. Però l’aqüicultura intensiva, no sostenible no és la resposta a la sobreexplotació pesquera, ja que avui dia continua provocant severs impactes ambientals i socials.
La majoria de les espècies que es cultiven són “carnívores” és a dir s’alimenten de peix. És un “food for feed”!
L’ús de peixos per a l’elaboració de farina i oli de peix per a alimentar a moltes de les espècies que es crien i engreixen en les granges d’aqüicultura no disminueix la pressió sobre les pesqueres, sinó que en molts casos l’empitjora.
Així mateix, a les gàbies d’engreix s’afegeixen una gran quantitat de productes químics i de fàrmacs per a controlar virus, bacteris i fongs, posant en risc la biodiversitat dels ecosistemes propers.
En molts casos, la ubicació d’aquestes granges en espais costaners d’alt valor ambiental provoca una deterioració irreversible de la seva riquesa natural, com per exemple la destrucció de boscos costaners de manglar a tot el món. A Espanya trobem exemples com el Pla d’Aqüicultura de Galícia, que planteja envair espais de la Xarxa Natura 2000 europea.
Com Greenpeace no estem en contra de l’aqüicultura en general, sinó d’aquella que no té en compte un desenvolupament sostenible de l’activitat. Per exemple els cultius d’ostres i musclos, així com les espècies de peixos herbívores tenen un impacte molt menor sobre el mar i, per tant, els poden promoure.
Per concloure, falta un veritable canvi de paradigma de què és el nostre tipus d’alimentació. Seria desitjable una general reducció d’aportació proteica a la nostra dieta, amb un corresponent augment de la qualitat de la proteïna ingerida i un augment de la fracció vegetal.